Què faríem, sinó?

Hauria de llegir més a Pla, penso. L’adjectiu exacte dins d’una prosa gens complicada però bellíssima. Els pedants pequen sempre de pompositat, de fatxenderia, més pa que formatge. No saben veure la senzillesa, que sempre es converteix en matèria sublim. La bellesa no recau en la seva complicació, en el seu embolic espès, sinó en la senzillesa d’entendre’s com qui explica un conte a un nen. La cosa complicada d’escriure és fer-ho bé perquè surti senzill, la cosa fàcil és voler-ho fer complicat sense que s’acabi entenent res. Aquí rau la meravella, penso, de Pla. No hi ha cap intent de demostrar res, tot i que el seu afany és clarament marcat per la perfecció més perfecta de la frase més idònia, més encertada. És del tot complicat saber escriure així. Primerament perquè l’estil és, en part, innat; i en una altra bona part, és l’expressió que no depèn de la conquista, de la possessió, sinó de la transmissió neta del que hi ha. Subjectivitat cristal•lina. El que veus, segons veus.

Procuro escriure cada dia i hi ha estones diabòlicament difícils. Paraules lentes que avancen i s’esborren i és refan de nou i no acaben encara de sonar bé. Aconseguir dues frases és, a vegades, una tasca duríssima i molt estressant. Hi ha dies que el text surt d’una tirada, llis, però d’altres t’encalles per tot arreu i el vertigen aleshores és inquietant. Bé, inquietant no seria exactament la paraula, potser desesperant. Sí, desesperant. Però potser desesperant és massa dur i no acaba de ser ben bé el que vull dir. Una mica és això el que passa quan escrius. A banda de saber què dir, de tenir un tema concert, que és d’una complicació abismal, hi ha llavors resoldre el problema de la efectivitat. Perquè escolta, potser el lector no sabrà pas si tu et vius inquietat o desesperat però quan repassis l’article i arribis al punt tenebrós sentiràs que alguna cosa trontolla i no podràs deixar-la passar de cap manera i hauràs de tenir paciència i rumiar molt per acabar-ho com cal. Segurament faràs un bunyol, un pedaç que ho millorarà una mica, però en el fons encara quedarà la taca. Me n’adono, doncs, de la gran complicació que té la literatura en tots els sentits.

El rellotge marca una hora més. Dos paràgrafs. Encara que les estones siguin dures el temps real és ràpid, constatació evident que per damunt de tot hi ha el goig d’escriure. L’amor. El que diem sempre. Si no fos per això, si no fos per aquestes ganes desbocades de plasmar sensacions i pensaments i opinions en un paper virtual, no hi hauria res. Escriure al cap hi ha la fi és com viure: contra més ho fas més t’agrada, i més n’aprens.

Al cap i a la fi, què faríem si no escrivíssim?

Passió de vida

Degut a la meva feina-professor de ioga- veig cada dia persones amb problemes físics, fisiològics i psíquics, en alguns casos força greus. Veig persones que han passat per penúries que mai hagueres pogut imaginar. Veig persones que tenen malalties per aquí i per allà, caigudes del cel, com quan et cau un llamp a sobre. Horror de gent que ha patit de totes maneres i de tots colors. Per un costat em sento un privilegiat. Mai podré agrair com s’ha comportat, en aquest aspecte, la vida amb mi. Mai tenir res, mai cap dolor. Mai cap malaltia greu. Mai res alarmant. D’altra banda penso en aquestes persones i les planyo i me’n meravello perquè no sé si jo tindria la suficient força per continuar endavant. Persones que la majoria tenen un somriure i una educació molt ben estudiada. Persones amb un esperit de superació abismal. Persones que són com lliçons. Quin dret a queixa tenim nosaltres, si ells, en comptes de queixar-se, vénen a ioga, s’esforcen tant com poden, i et donen les gràcies per la sessió amb un somriure veraç? Passió de vida. Lluita. Aquesta és l’actitud. N’hem d’aprendre tant encara d’ells que per molts anys espero que continuïn venint, que superin el que la vida els hi ha posat al davant i que sigui l’esperança de tot un poble que s’ha rendit molt fàcilment.

No queda res

Sopar d’amics. Conversa aferrissada. Catalunya i Espanya, l’etern debat. Hi ha qui diu que xiular a la final de la copa del rei ha estat del tot encertat. Aquest és el nivell. Xiular en un camp de futbol. Cerveses i crits. No hi ha ordre, hem perdut les formes. Espanya ens roba, diuen. D’acord, però una cosa no treu l’altra i xiular a un rei, encara que no sigui el teu, encara que no sigui el meu, més que llibertat d’expressió és falta d’educació. Contenció. Defensa a Carod, l’impresentable desfeta d’un ridícul espantós de ser català. Carod el del cotxe oficial, el mentider etern. Esquerra. La queixa constant és Espanya mentre hi ha aquesta burgesia catalana llepaculs de fa 50 anys. La queixa és Espanya mentre comprem la Vanguardia, veiem TV3, votem Sandro Rosell i tenim Duran i Lleida. El merder és dins de casa i la xiulada per Espanya. Pixem fora de test tantes vegades que ja no hi ha credibilitat i només queda desfeta. Què ha fet Catalunya per Catalunya? Quin és el nivell? Què vota la massa? Gent que xiula al camp i que encabat fa Montilla president. Gent que confia en Mas –servidor- i encabat fa la puta i la Ramoneta amb la independència. -Artur, independència? -Com a Artur Mas sí, com a president no. -Au va! Artur, vols dir que no n’hi ha prou, de fer comèdia? No ens queda res. Cap opció política d’independència és prou forta i prou seria. La massa encara no vota en clau nacional ni en clau de res. El drama no és Josep Anglada. El drama són els partits polítics que han deixat que Josep Anglada tingui representació perquè “de tot això millor no parlar-ne”, que és políticament incorrecte. El drama no és Espanya i el seu atracament sistemàtic, sinó Catalunya i la seva rendició moral. Xiular l’himne espanyol. López Tena cada vegada em resulta molt més intel•ligent i molt menys assolible, perquè la massa té el nivell que té i no vulguis pas aconseguir res col•lectivament. El Bulli. Laporta. Guardiola. Individualment hi ha genis, col•lectivament tot decau. La massa no sap res, es mou per crits. Twitter. Triomfa el bonisme i la culpa sempre és dels altres. Només hi ha talent individual, mai col•lectiu. Catalunya naufraga en un mar de desolació. L’esforç dels nostres avis que tornarien al sot si un dia s’aixequessin de les tombes i veiessin la devastació. El nivell és fixar la mirada contra un que mata elefants, contra un que beu xampany i fuma cigars en un iot. I encabat els dies personals. Empresaris fills de puta, treballadors honestos. Això és Catalunya i aquesta és la nostra queixa. Acabem de sopar i en l’únic que estem tots d’acord és que els gintònics eren excepcionals.

Estimar

Estimar és aprendre a acceptar les circumstàncies i els tics que ens rodegen. Arriba tard a casa i ho fa enfadada. Quan té son sol tenir mal humor, no un mal humor que molesta, perquè ella és molt de petons i de somriures i de converses i de preguntes, però sí un mal humor per no detectar aquests matisos. Un mal humor que ja intueixo sense que em digui res, que ja vaig coneixent i que podria detallar amb exactitud. La mirada caiguda, el cap cot i la gesticulació adormida. Les paraules curtes com el total de les frases i de les converses. Tot i això té temps per petons i carícies, però són en un to molt diferent que normalment. Estimar és acceptar que està cansada i per tant malhumorada i demà serà un altre dia i em demanarà disculpes encara que no caldria que ho fes. Estimar és cuidar d’ella quan les tonalitats són més grises i l’amor costa més de veure’l. Estimar depèn de l’arrel i no pas de les foteses. Estimar amb el cervell mut de pensaments impurs i amb el cor obert, el pit enfora i les converses dilatades i sinceres que ens fan plorar. Sóc una tieta enorme, li comentava la nit passada a la Mitall, i m’encanta ensucrar-ho tot fins que quedi tan dolç que sigui caramel. Estimar ja és això. Dolç pertot. Caramels de mel . Roses blanques de bon matí. Estimar ens fa realment lliures i quan no estimem el món no té cap mena d’importància. Res del que facis serà valuós si no hi ha un principi d’estima. Estimar a la teva dona com si fossis tu mateix, com si tots els problemes esdevinguessin d’una ampolla de vi que pots acabar-te sense esforç, celebrant-ne cada copa que desapareix sense que ens siguem gaire conscients. Estimar té un punt màgic, difícil de copsar mentalment però molt senzill d’entendre quan es manifesta obertament, net, viu. La part tràgica de l’amor passa llista ben poques vegades i sempre resulta exultant com de bé ens compaginem en qualsevol afer. És idoni encertar, triar molt bé, però si tens la sort de trobar-la ja cal que agraeixis el regal eternament. És cert que tot ens ho busquem nosaltres i que tenim moltes oportunitats per destriar el gra de la palla però també compta aquest punt importantíssim de sort, de creuar-te-la, de trobar-te-la just al davant. Perquè podria ser que existís la teva mitja taronja, però podria ser que mai arribéssiu a conèixer-vos, que ella fos de París i tu de Sabadell, i que per molta tria que fessis mai arribessis a ella. Cal per tant agrair sempre que de sobte te la trobis entrant per la porta –hola, què tal? sóc la Sandra- i en tinguis prou amb un parell de visites per saber que ja ha acabat la teva cerca, que ara només toca fer tot el que calgui perquè per fi puguis besar-la. Estimar és això i no cap altra cosa. Sentir que la fortuna t’acaricia per totes bandes i que res no podria funcionar millor. Què importa aleshores si arriba cansada i mig enfadada? Quin motiu tindries per prendre’t-ho malament? Estimar és donar molt més les gràcies pel que tens i queixar-te molt menys per les tonteries. Hi ha un dret fonamental a ser feliços, que més que un dret és una obligació, i que porta implícit lluitar i no queixar-te. Estimar és donar les gràcies cada dia en comptes de queixar-te per les petites coses que porta la convivència. No tenim temps per perdre en foteses i calen molts més rams de roses blanques. Convidar-la a sopar i dir-li que l’estimes mentre la nit us acaricia i viatgeu als somnis més bonics de la terra.

Dinar i sopar

Hi ha una cosa que cada vegada trobo més equivocada i és dinar i sopar sense la Sandra. Dijous fou així, per circumstàncies que no vénen al cas, i no poguérem fer ni l’àpat del migdia ni el de la nit plegats. Ens hem acostumat tant un a l’altre que quan es trenquen les cerimònies: menjar separats, els plats perden la seva intensitat. Val a dir que, dinar, sempre dino sol, però amb el convenciment que ella arribarà al cap d’una estona i l’acompanyaré al tast. Tornar a dinar sense menjar res. Tornar a taula per ser-hi amb ella. Per tant dinem junts. Els sopars els acostuma a fer la Sandra i s’espera que jo arribi de treballar per posar-nos-hi. Sóc un home de costums, de rutines intensament marcades, i dinar i sopar amb ella és allò al que m’he acostumat i el que em fa feliç. És cert que a vegades hi ha dies puntuals que un dels dos té altres compromisos, però la tònica general m’agrada que sigui aquesta, i quan falla sento que alguna cosa trontolla, que el dia no està del tot ajustat. És la intensitat de l’amor que t’atrapa i t’embolcalla i et guareix com si de sobte jo fos una bèstia en perill d’extinció. És l’amor però també és aquest cert ordre que he après amb ella i que quan no hi és sembla que es trenqui. Dijous, per exemple, movia un moble que tenim al servei per poder posar-hi l’ordinador a sobre i així poder escoltar música mentre em dutxava i em semblava estar trencant la casa. Em semblava perdre les formes i em sentia un poc menys responsable. Hi ha aquest ordre que s’ha creat, tant meravellós, tan coherent, tan endreçat. Que res no sigui can pixa. Hi ha molts amics que van a viure sols i n’exalten aquesta possibilitat de fer el que et dóna la gana, fer-ho malament, parlant clar. Trencar horaris i trencar rutines i acabar trencant-ho tot. Un descontrol que potser anhelava quan era a casa els pares però que ara no m’agradaria gens i en canvi em faria sentir perdut, brut. Viure amb la Sandra és la higiene de l’ànima, retornar a les velles i belles formes de la rutina adequada. Que tot funcioni segons una melodia molt estudiada, ritme de vals, i la cambra com una pista de ball on dansem la nostra vida.