El contrast.

Ha estat malalta gairebé tota la setmana: virus estomacal. Ha estat malalta i tot i que he intentat cuidar-la i ser amb ella les màximes hores possibles, de fons tot semblava trencar-se i acabar-se. La vitalitat que desperta sempre, l’alegria que sempre emana, ha quedat fosa, com una espelma que s’apaga, i aleshores totes les estones que hem estat junts semblaven perdre el color. Una pel•lícula sorda i sense misteri. Hi ha un contrast brutal quan queda aixafada. És de les persones a qui més se li nota aquest contrast, i no ho dic perquè sigui la meva nòvia i n’estigui enamorat, ho dic perquè la brillantor que desprèn, la llum que sempre la manté viva, radiant, l’empenta que se la fa notar on sigui i que diries que és la reina de la festa, queda completament desfeta. Hi ha un contrast brutal en aquestes persones que són tot esperança, que volen fer del món un lloc millor, que et fan sentir molt més feliç quan són a prop, i que de cop i volta acluquen el cap i sembla que el conte fantàstic d’alegria i amor es torni gris i amb un final trist, i fins i tot tràgic. És només un virus, ho sé, però l’impressió quan hi ets immers és aquesta.

La impotència meva des del llit, sentint-la com perdia la força per la boca, literalment, ja m’entenen. La impotència de veure com s’adormia poc a poc i amb una tensió facial que delatava el seu estat. Era la meva impotència i era la seva. La meva per no poder fer-hi res més que no fos estimar-la i guarir-la. La seva per les ganes de tornar-se a posar bé. Per poder retrobar el treball perquè hi ha molta feina i les seves companyes deuen haver d’absorbir part de la seva feina. No hi ha cosa més brillant que voler salvar el món quan encara no tens forces ni per salvar-te de tu mateix. Aquestes ganes de tirar endavant, de sortir del pou, de voler arribar a més, em fascinen. Hi ha però un punt de tensió que em preocupa, perquè s’ho agafa tot a pit i perquè encabat, esclar, les coses, no sempre surten. Però mantenir la força fins l’últim moment, respirar fins l’ultima espurna d’aire, és extraordinari.

Tenim pulmons per fondejar molt més avall. I la immersió sembla que només depengui d’aquestes determinades persones que cada dia es posen l’equip i baixen a les profunditats. És impressionant viure amb una persona així. Que el contrast aparegui només quan sigui inevitable: afirmació i desig.