Sostrejar.

Li envio un article en primícia, -encara que això de primícia sona una mica com aquelles noies que mai es perden una festa i sempre són les primeres en assabentar-se’n i tot plegat només són les primeres i només són convidades elles i no unes altres perquè ensenyen els pits i amb alguns diners més, també la figa- bé, que ens perdem, li envio l’article que publicaré l’endemà, al Robert. Un article que tampoc ve al cas comentar però que és el que es publicà divendres, tot i que no ve al cas. La cosa és que el Robert em diu, molt encertadament, que els meus articles cada vegada sostregen més. “El teu to cada vegada sostreja més”, cito textualment. És cert i el Robert té raó en dir que uso un “to” molt sostrenc.

Intentaré explicar-me. No m’ha agradat mai llegir gaire, i de fet he llegit poc a la meva vida i continuo llegint poc. No m’ha agradat gaire i em sap greu. I no només em sap greu, sinó que em fa certa vergonya admetre-ho, i certa ràbia. “I tu que tant escrius, no llegeixes, imbècil?” Hauria de callar com un soc en aquesta pregunta. M’agradaria molt tenir aquesta dèria que tenen algunes persones per llegir a tothora i llegir de tot i vinga i tomba i gira. Aquestes ganes amb les que agafen un llibre i el devoren com qui devora un bistec després d’un parell de dies fent dieta. M’agrada molt la gent que llegeix, entre d’altres coses perquè se li nota, que llegeix. No he llegit mai gaire i l’única cosa que llegeixo, i aquí vaig, és el Sostres. Bé, potser l’única no, però un 80% de la meva lectura és de Don Salvador. És amb ell amb qui vaig conèixer la passió per llegir, perquè tot i que he dit que no llegeixo, amb ell sí que ho faig i ho he fet molt. Amb ell he après a llegir i amb ell he conegut la passió per escriure. Aprendre a llegir i a escriure, com si parléssim de primària. El fet és que des de que, precisament el Robert, me’l va descobrir no he parat de llegir coses seves que he anat trobant. Hi ha alguna cosa, alguna cosa que tampoc sabria definir-la però que té el do, la màgia, de fer-te llegir i llegir i no parar de llegir. Ja no importa tant el que digui, que també, sinó com ho diu. Ja no importa del tema que parla sinó que l’escriu ell. És una melodia que se t’agafa a la vista i que acarones perquè et porta per móns i móns i idees i opinions que es barregen i es contradiuen i s’enlairen i s’estavellen i et fan passar per tota mena d’estats d’ànim. És aquesta capacitat de fer entrar al lector al món de l’autor i que viatgis per tot arreu sense que aquest viatge sigui avorrit, ni obligat. He llegit poc, i potser és per això, però ningú havia aconseguit centrar la meva atenció en un text de la forma brutal que ho fa ell. Hi ha una qualitat d’escriptura i una forma de desplega-la que em captiva per sobre del que pugui dir i de les bestieses que a vegades pugui llençar. Tot és perdonat. Només busques, com un ionqui de les paraules enllaçades, aquella frase fantàstica que et manté, encara que sigui per uns segons, aclaparat per el ritme i el to i la combinació de mots. No hi ha res més en aquells minuts -perquè la majoria de textos són ben pocs minuts- que la continuïtat que l’escriptor et proposa. Tot va lliscant amb un ordre i una precisió quirúrgica que sembla que t’hi posis tu i ho puguis fer igual de bé per la senzillesa que desprèn. Josep Pla deia que la primera cosa que ha de fer l’escriptor és fer-se intel•ligible, inclús per la persona més senzilla, amb menys coneixements. Un ha de saber explicar-se amb facilitat perquè tot s’entengui sense gaires més dificultats que no siguin les de seguir l’argumentació suaument. I esclar, a volta de llegir i llegir, d’admirar-me en l’escriptura, el to s’aproxima, el to s’acomoda. Un acaba escrivint de la forma que llegeix al cap i a la fi.

És per això que sostrejo i és per això que a vegades penso si no seré una mala còpia d’un que sap escriure com els àngels. Encabat em poso a escriure i la passió supera a la pedanteria.